Només em cal baixar del cotxe per
adonar-me que tot el que m'han ensenyat sobre la vida nocturna als
barris baixos de la ciutat, possiblement no em servirà de res ara.
Cadascun dels estrets carrers que m'envolten i infesten la meva vista
de «graffitis» i de cartells de neó llampant, em fan pensar que
qualsevol passa que faci aquí podria ser l'última.
Fa anys que la policia, per varis
esdeveniments que desconec, va deixar de controlar aquestes terres, i
d'ençà que la vigilància aquí és inexistent, aquest lloc s'ha
convertit en el cau de tota aquella gent que la societat no ha volgut
acceptar ni acceptarà. Gent amb codis ètics completament diferents
dels nostres, o si més no, bastant peculiars.
El que aquest matí era un lleu plugim
de gotes fines ara és un autèntic xàfec, i per molta pressa que
tingui, conduir ara mateix es raó de preuar poc aquesta vida que
posseeixo, i que s'enfosqueix a mesura que m'endinso en les
profunditats d'aquests suburbis.
Dominat per l'ànsia d'aconseguir
aixopluc i atret per un cartell incrustat a un edifici de maons
humits que, a simple vista, no destaca pas entre els altres pisos del
carrer, entro en una taverna pudent i mal il·luminada, buscant un
lloc on esperar a que la pluja s'esvaeixi i em permeti continuar la
meva odissea cap a una nova i pròspera vida a Nova Jersey.
Tan sols entrant al local, un grapat
de cables de coure pelats enganxats amb cinta adhesiva a través de
les quatre parets, em permeten fer-me una idea de quin tipus de bar
és aquest. El propietari, un home gras i bigotut, fregant amb un
drap brut un plat esquerdat a l'altra banda de la barra, em veu i em
rep amb una agradable esputació que va a parar al terra i ve
acompanyada d'un «Què vols?». «Un got d'aigua, si us plau»
responc amb cortesia. «No tinc aigua» diu ell mentre es prepara el
pròxim projectil a la seva gola. «Pot ser de l'aixeta, no tinc
manies» dic mantenint la serenitat. L'home em mira durant uns breus,
però incòmodes segons, i es gira en direcció a l'aixeta per omplir
un got de plàstic ple d'enganxines fastigoses ja mig arrencades.
Quan el fluix d'aigua comença a rajar i es precipita al got, deixo
anar una ganyota de desaprovació al veure com juntament amb al
líquid transparent, tot de partícules de rovell, de calç, i
d'altres coses que prefereixo no conèixer, s'hi barregen al
recipient. L'home es torna a girar amb un gest brusc, deixant anar
una espècie de gemec silenciós, que més tard m'adono que és una
cançó. Seguidament em serveix el got.
Camino amb el got entre les mans
esquivant totes les cadires del local i buscant la taula més
arraconada que puc trobar. Un cop m'acomodo al meu seient tort de
fusta, em dedico a escoltar la pluja torrencial acompanyada de les
desagradables cantarelles del propietari, mentre observo amb rebuig
tots els detalls més escandalosos d'aquest establiment. El terra de
parquet gris descuidat, que em recorda a l'estoreta de l'entrada de
casa meva; els tubs fluorescents penjats del sostre amb cadenetes,
que il·luminen les bafarades de fum blanquinós procedents del cigar
d'un client a l'altra banda del bar, que llegeix un diari d'esports;
i els «ramats» de mosques que giravolten al voltant del cap d'un
segon i últim client, que dorm tres taules més enllà de mi, sota
la atenta supervisió d'una ampolla de cervesa quasi plena, i cinc
més ja buides.
M'aixeco trasbalsat i segueixo les
indicacions que suposadament em portaran al lavabo del local. Arribo
a un corredor curt amb una porta tancada al final. El terra de
rajoles beix està mullat, i per un instant dubto entre si està
recent fregat, o exageradament impregnat de gargalls repugnants com
els del propietari. Una forta olor a pi que contrasta amb la barroera
atmosfera de la taverna, em permet deixar anar un sospir
d'alleujament.
Descarrego tot el que puc i més,
garantint així un viatge molt més còmode. La pluja que impacta i
es filtra a través del marc de la finestra d'aquest lavabo em fa
adonar que la meva estància en aquest local de mala-mort s'haurà de
prolongar més del previst.
Agafo la cadena platejada i rovellada
que penja del meu costat i l'estiro amb força per deixar que l'aigua
s'endugui els rebuigs; però aquesta queda totalment encallada, i la
meva estrebada es talla en sec. M'enfilo a la tassa del vàter,
evidentment tancada, per trobar la causa d'aquest fet, i, tot i que
estic preparat mentalment per trobar-me qualsevol cosa aquí dalt, i
més en un lloc com aquest, no puc evitar sorprendre'm al veure un
paper doblegat varies vegades, travessat entre la cisterna del vàter
i la palanca metàl·lica de la cadena. Arrenco encuriosit el paperot
de la cisterna i, un fort calfred ressona a través de la meva
columna al veure una ditada de sang fresca a l'altra banda del paper.
L'obro maldestrement i observo una llarga llista del que semblen ser
noms de persones, dels quals dotze de disset noms estan tatxats. La
sang se'm gela en el moment en que la meva ment comença a
afusellar-me amb teories sobre l'estrany significat d'aquest paper i
el seu origen.
Assegut a la taula contemplant
cadascun dels noms gravats a la làmina de paper, m'adono que el
propietari gras del local ja no es troba on havia estat des de que jo
havia arribat. La seva veu greu ve d'una porta situada just al final
de la barra; crec que està parlant per telèfon, tot i que no
aconsegueixo captar cap missatge de la suposada conversa.
Em capbusso de nou en els meus
pensaments relacionats amb la nota misteriosa del lavabo; i no és
fins que algú obre la porta de fusta del local, que no aixeco els
ulls de la ditada sagnant del paper. Un grup de quatre joves, de
pentinats escandalosos, completament tatuats amb apocalíptiques
il·lustracions, i unes horribles cares de mal humor, es reuneixen a
la barra del local amb l'home gras del bigoti. No demanen res; es
limiten a seure i contemplar les estanteries plenes d'ampolles,
coberts i altres dispositius que mai havia vist. Em guardo la nota a
la butxaca dels texans que em van regalar per Nadal, i aprofito la
misteriosa quietud d'aquests individus per observar els seus
sinistres perfils. Alguna cosa em diu que res de bo està a punt de
passar.
I no m'equivoco pas. Quan el
propietari es creua amb els joves a través de la barra, un d'ells,
un paio prim d'aparença cadavèrica i cabells tenyits de morat fosc,
agafa a l'home gras del braç amb una força sorprenent, fent brindar
les múltiples cadenes que pengen de la seva extravagant vestimenta;
i a continuació, li xiuxiueja unes paraules a cau d'orella. El
propietari es posa pàl·lid, i com si la seva vida depengués
d'això, m'assenyala a mi amb el dit, canviant totalment les fredes
mirades dels seus clients. M'adono que les coses van malament en el
precís instant en que l'home del diari desenganxa els seus ulls dels
llistats de gols de la lliga local.
Els quatre diables s'aixequen dels
tamborets i comencen a caminar cap a mi deixant anar un desagradable
rastre d'horror al seu darrere. L'home del cabell morat se'm planta
al davant i em treu una enorme navalla dels seus pantalons plens de
punxes de metall. Jo, sense saber com reaccionar davant d'aquesta
situació, deixo que el pànic controli els meus actes, així que
agafo el got d'aigua i amb una forta empenta, faig caure la pesada
taula de fusta just als peus del paio de la navalla. Aquest, en
adonar-se'n, deixa anar un crit agònic.
Salto per damunt de la taula del meu
costat i aboco l'aigua del got de plàstic al cap de l'home que
dormia. Aquest, es desperta fet una autèntica fera i arreplega a dos
dels agressors que em perseguien, llançant-los contra la seva taula
i colpejant-los al cap salvatgement amb les ampolles de cervesa
buides, que rebenten amb els impactes.
Corro cap a la sortida esquivant de
nou les taules i les cadires del local, però el quart individu; un
noi més corpulent que els altres i molt més tatuat, m'agafa del cap
per no deixar-me fugir; però sobtadament, el paio que llegia el
diari se li llança al damunt apagant-li el cigar ardent al coll, i
permetent-me fugir salvant-me la vida.
Just al creuar la porta del bar, el so
de tres trets ferotges ressonen per tot el carrer. I a continuació,
un silenci sepulcral s'apodera de l'ambient. Ja només se sent la
pluja.
Corro per la meva vida creuant desenes
i desenes de carrerons estrets sota aquesta tempesta incansable.
M'asseguro que el paper misteriós segueix dipositat a la meva
butxaca, i és llavors quan em permeto reflexionar si aquesta nota és
la causant dels esdeveniments anteriors. No estic segur, però totes
les probabilitats assenyalen a un si.
Arribo a un carrer molt més ample que
els altres, però tot i això, no hi ha ni una sola ànima vagant per
allà. Amb la tempesta que cau ara mateix, tothom està a casa seva.
Estic convençut que la persecució d'aquells individus no ha conclòs
a la taverna, així que m'obligo a afanyar-me per trobar una
escapatòria. I per un instant, arribo a creure que la sort està del
meu costat, ja que a l'altre banda d'aquesta rua, plena de faroles i
edificis degradats, hi resideix una cabina de telèfon solitària.
Una cabina de telèfon que em podria treure de l'embolic en que m'he
ficat.
Entro a la cabina obrint la porta
oxidada amb força, i marco tan depresa com puc el telèfon de la
policia del districte, creuant els dits perquè, tot i la manca de
supervisió policial d'aquesta zona, em puguin vindre a salvar.
En el moment exacte en que una veu a
l'altra banda del telèfon entra en acció, jo començo a recitar tot
el que ha passat sense parar ni per respirar. A continuació, dic amb
veu tremolosa el nom del carrer on em trobo, el qual puc llegir a
través del vidre brut de la cabina, i llavors... Llavors totes les
faroles de la rua s'apaguen alhora; i juntament amb les faroles, la
cabina de telèfon solitària on em trobo.
Quatre ombres esgarrifoses es
projecten als quatre costats de la cabina, i, a poc a poc,
s'aproximen a mi. Jo, totalment desprevingut i aterrat per la seva
presència, col·loco el telèfon al pany de la cabina bloquejant-lo;
i quan els quatre diables estan tan a prop dels vidres que fins i tot
puc apreciar la cremada del cigar al coll del més forçut, comencen
a colpejar la superfície de la cabina amb els punys tancats marcant
una mena de ritme amenaçador, com si d'una espècie de ritual
macabra es tractés. I llavors, paren en sec. L'individu del cabell
morat es despenja unes tenalles immenses de l'esquena, que puc deduir
que són les que ha utilitzat per tallar la corrent del carrer, i
comença a colpejar el vidre, però aquest cop deixant de banda
ritmes i rituals; amb l'únic objectiu d'atrapar-me.
I de sobte, com per art de la més
poderosa sort, un cotxe patrulla apareix del no res i els agressors
es veuen obligats a fugir. Jo els apunto amb el dit del mig mentre
les seves siluetes s'esvaeixen entre la foscor del carrer i a
continuació destenso tots els músculs sabent que ja estic salvat.
La comissaria no és massa gran, però
després d'haver estat tancat a una cabina de telèfon, em resulta
tan espaiosa com acollidora. Quan el comissari Claws entra a la
cambra on em trobo, després d'haver estudiat el meu cas, li ofereixo
el perseguit paper doblegat i li dic: «Això és el que buscaven
aquells individus». Ell, es frega els ulls amb els polzes i obre la
nota, llegint el seu contingut. Seguidament em mira i diu: «Jove, el
que has trobat no és una simple anotació. Nosaltres, la policia,
portàvem anys buscant-la. Ens has salvat». Encuriosit pregunto:
«Puc saber que signifiquen els noms escrits?». «Aquests disset
noms son els noms de les persones les quals la policia del districte
vam ser acusats d'haver assassinat». «I que signifiquen llavors els
noms tatxats?» pregunto encara més encuriosit. El comissari somriu
i respon: «Els dotze noms tatxats son els que realment vam
assassinar i per això, vam haver de deixar el districte. Un
periodista la va trobar i la va amagar allà on tu l'has trobat. Per
sort ja ens vam encarregar d'ell...». Ràpidament, un calfred
s'apodera de mi.
I de sobte, d'uns altaveus repartits
per tota la cambra, torna a sonar aquell ritme infernal i macabra que
tant havia temut dins de la cabina de telèfon. El comissari riu
malèficament i jo, aterrat, no sé com reaccionar. Llavors la porta
de la cambra s'obre de bat a bat i entren els quatre diables, que
ràpidament m'envolten. El paio del cabell morat es despenja de nou
una cosa de l'esquena i aquest cop no son unes tenalles. Aquest cop
és una pistola. I aquest cop no hi ha un vidre que ens separi.
