L'ILLA DELS ARPONS

—Maleit sia, Rodrick! Tu i la teva porqueria de iot!

—Calma't Jake, si us plau, us juro per Déu que el meu vaixell estava en perfectes condicions abans de sortir del port. Com cada dissabte.

—I per això ha explotat com un coet en mig del mar, oi? —crida Jake desconsolat, movent els braços amb una descontrolada agressivitat—. Mira'ns ara! Perduts sense cobertura en una illa abandonada sense més recursos que 310 mil·lilitres de cervesa enllaunada!

—Ningú ha dit que l'illa estigui abandonada —crida Cindy, la promesa d'en Jake—. Allà al fons veig un far.

—Saps què, Rodrick? He vist prou pel·lícules per saber com acaben aquestes coses —continua Jake ignorant totalment a Cindy—. La gana i la soledat ens duran de la mà fins la bogeria, i llavors... llavors ens matarem entre nosaltres per satisfer els nostres estomacs famolencs i...

—I res! —crido davant aquest espectacle de grunyits i absurdes especulacions—. Anirem a aquell far i buscarem a algú que ens pugui ajudar. Si més no hi haurà un telèfon o alguna cosa que ens permeti comunicar-nos amb el port més proper.

—El meu germà té raó— sospira Rodrick davant d'aquest ambient que poc a poc es va asserenant.

Jake, Cindy, Rodrick i jo avancem per l'oceà d'arbustos i matolls mig morts que cobreixen els marges de l'illot. Evitant haver d'endinsar-nos al profund bosc d'arbres torts i despietats barrancs sense fons. I, quan el sol comença a amagar-se al llunyà horitzó d'aquesta terra salvatge, arribem per fi al penya-segat que alberga la gran torre de maons i grava que hores enrere, no era més que que una llunyana il·lusió. És en aquest moment quan Cindy troba esculpit en una gran roca propera unes esgarrifoses paraules.

Desafortunat és aquell que trepitja l'illot del Caçador.

Perquè quan el cel s'apaga, i la nit governa

Tota la llum que de dia escalfa, esdevé dolor

I protegits sota la llum de la llanterna

Un a un, caureu a les seves urpes

I desitjareu haver mort...

—Això ha de ser una broma —diu Rodrick rellegint silenciosament aquest horribles versos.

—No ho és! —exclama Jake, el seu soci de l'oficina, desenterrant d'entre el fang pudent un crani humà amb un arpó d'acer rovellat travessat d'extrem a extrem.

—D'acord, no perdem la calma. Marxem d'aquí i refugiem-nos al bosc. Demà buscarem alguna manera de marxar d'aquesta illa —dic finalment, convencent el grup.

El bosc, combinat amb l'espectral il·luminació d'aquesta mortal, però elegant lluna d'Agost, converteix la realitat que m'envolta en una autèntica història de terror digna d'explicar a la vora d'una foguera. No és una nit freda, però la nostra roba encara molla per la inesperada capbussada d'aquest migdia, fa que les brises de l'Atlàntic glacin les nostres passes, i la nostra moral.

Decidim acampar a la vora d'un rierol amagat entre la vegetació de l'interior de l'illot, i ens refugiem a una petita cova als peus d'un barranc. Una cavitat prou gran per acollir-nos als quatre, però alhora prou petita com per trobar-hi algun animal salvatge. Aleshores, confiem la nostra supervivència a l'encenedor de Jake qui, maldestre, intenta encendre una foguera amb unes branques seques que hem recollit pel camí, sense èxit. Rodrick, el meu germà es nega a intentar-ho, ja que ens explica que les seves mans han quedat totalment escaldades per l'explosió del seu iot. —Com jugaràs a la ruleta ara? —es burla Jake amb acidesa. I finalment Cindy, qui havia estat fumadora compulsiva aconsegueix encendre el foc, després de varis intents fallits.

La nit avança silenciosa, i les meves parpelles comencen a cedir per la pressió de la son. No tinc somnis clars. Tan sols veig imatges mancades de sentit i ordre. Les paraules sinistres gravades en aquella roca, l'explosió del vaixell, la histèrica reacció davant l'incident, de Jake, que ronca sonorament al meu costat. I llavors... llavors un crit agut em desperta amb els primers raigs de sol del matí.

—En Jake ha desaparegut! —crida Cindy entre llàgrimes.

—No ens precipitem —diu el meu germà intentant tranquil·litzar la situació —potser ha sortit un moment i ara tornarà.

És llavors quan la credibilitat de les paraules de Rodrick s'enfonsa quan veiem que, fora de la cova, hi ha unes estranyes petjades i les marques d'un cos adult que ha estat arrossegat bruscament pel terra. Seguim el rastre sentint la tensió del moment aferrant-se als nostres estómacs. I llavors, pocs metres més enllà del refugi, les marques desapareixen a la vora d'uns espessos i tèrbols aiguamolls. L'última senyal que queda és un esmolat arpó clavat amb força a la soca d'un arbre. Aleshores Cindy esclata a plorar desconsoladament.

Rodrick em mira perdut, sense saber com reaccionar davant d'aquesta descontrolada situació.

—Hem de fugir d'aquesta illa! —proposo desesperat.

—No sense el meu soci! —respon Rodrick nerviós.

—Jo no me'n vaig enlloc sense el meu Jake! —somica Cindy mentre s'asseu a una roca.

—I que proposeu llavors? Per on el busquem?

—Si per aquesta illa hi corre un autentic psicòpata, el «Caçador», el més probable es que visqui en el far o en algun lloc edificat que encara no hem vist —dedueix Rodrick mentre s'eixuga la suor i s'asseu al costat de la noia per consolar-la—. No et preocupis, trobarem al teu promès —li diu amb tendresa.

—No ho tinc clar —em responc a mi mateix.

Reprenem el camí cap al far, aquest cop mentalitzant-nos que el que hi trobarem no serà agradable. Rodrick i jo improvisem unes llances esmolant un parell de branques llargues i resistents. Si els versos no mentien, el «Caçador» no ens atacarà fins que el sol es pongui, així que amb un breu impuls de confiança seguim avançant fins que sobtadament ens topem amb una diminuta clariana en mig de la densitat del bosc

Allà, sota els intensos raigs de sol d'aquest nou migdia a l'illa, hi llueix un rellotge platejat que no tarda en captar l'atenció de la jove Cindy. —És el rellotge de Jake! —exclama mentre comença a córrer per recuperar-lo. Tard per adonar-se que és un parany.

La noia engrapa l'objecte platejat, estirant un cordill ocult que enllaça el rellotge amb un artefacte camuflat entre els matolls. —No facis ni un sol moviment! —li crida Rodrick per evitar una desgràcia. Ell, amb una increïble cautela, aparta les branques de l'arbust deixant al descobert una pistola d'arpons que apunta des de la distància directament al rostre de la desprotegida Cindy. Que aguanta amb força la respiració per evitar que la trampa es dispari.

—Ajuda'm a desarmar aquest dispositiu —m'implora Rodrick conservant la requerida serenitat.

Jo, desorientat, accedeixo a ajudar-lo, i li aparto amb precaució les fulles i branques del matoll, mentre ell, amb les seves mans escaldades intenta retirar la fletxa d'acer que la pistola conté. La incomoditat extrema d'aquesta situació em posa cada cop més nerviós.

Finalment Rodrick aconsegueix enretirar l'arpó, i ho celebra amb un gran somriure, mentre li diu a Cindy que ja no es preocupi més, que la trampa està desactivada. Però per sorpresa, quan ella deixa anar el rellotge per retirar-se, una segona i imprevista pistola d'arpons amagada a l'altre extrem de la noia es dispara davant de la nostra impotent supervisió. Cindy cau desplomada al terra amb un tros d'acer incrustat al crani. I nosaltres, sorpresos i rabiosos per no haver previst aquest segon parany, deixem que histèria ens domini, i marxem corrent de la clariana, esquivant i entrebancant-nos amb els arbres, arbustos i arrels del bosc. No es fins uns instants més tard que recuperem l'enteniment.

—Merda! Això no ens pot estar passant a nosaltres! —exclama Rodrick desmoralitzat—. Això havia d'haver estat un passeig més amb tu, el meu soci i la seva promesa en el meu iot! Tan sols un passeig! I ara estem atrapats a una illa amb un sonat que ens intenta liquidar...

—Sortirem d'aquesta, Rodrick. Només cal que trobem a Jake i toquem el dos d'aquí —dic intentant ser el més reconfortant possible.

—Això si segueix viu...

—Clar que si! No recordes el que deia el pare? «L'esperança és l'últim que es perd» —recordo.

—Ja, i per això ara es passa els dies dormint i rondinant, mentre es podreix a la llitera d'un hospital... .

El sol torna a caure i arribem al far, quedant esgarrifats davant la presencia d'un home encaputxat que ens observa des de dalt de l'edifici. No se li veu la cara; les ombres ho impedeixen, però està clar que ell és l'assassí que es fa anomenar «Caçador» —Anem a atrapar a aquell malparit!— dic furiós mentre obro la porta de fusta corcada. Un cop dins, Rodrick i jo ens convertim en els espectadors del cos destrossat i mutilat del nostre company Jake.

No diem res. No tenim res a dir, ni res a sentir de l'altre. Em trec la jaqueta i tapo les restes de l'home, i llavors ens decidim a pujar fins el cim d'aquesta antiga torre. Rodrick recull de terra amb les seves mans cremades una pistola d'arpons, disposat a utilitzar-la per acabar amb el sàdic assassí que ens ha estat assetjant aquests últims dies. I quan arribem a dalt de tot, ens trobem amb una sala vella i polsosa, plena d'eines i peces per construir les esgarrifoses trampes mortals que han acabat amb la vida de la nostra amiga. L'home encaputxat es manté immòbil observant la mateixa finestra de vidre esquerdat; tal com l'havíem vist des de l'exterior. M'acosto silenciosament a l'individu, que no s'adona de la nostra presència, mentre Rodrick es queda a l'entrada de la cambra apuntant-lo amb la pistola; i quan el tinc prou a prop, em llanço contra el seu cos amb força, i l'agafo del cap per evitar que pugui escapar. Llavors m'adono que es tan sols un maniquí disfressat.

—Rodrick, fugim d'aquí! Això és un altre parany! —crido espantat.

—Ja ho crec que és un parany... —diu ell amb un imprevist to burlesc—. Tot és un parany.

Rodrick em mira amb un incòmode somriure mentre de sobte m'apunta amb l'esmolat arpó de la seva pistola.

—Què vol dir tot això? —pregunto sorprès mentre una suor freda comença a rajar del meu front.

—Tot ha anat exactament com esperava —riu—. I sincerament, ha estat molt més senzill del que tenia previst, germanet meu.

—Perquè fas això? Ets un maleït psicòpata!

—En realitat tinc un motiu prou convincent —segueix mentre es grata el cap—. Fa temps que estic endeutat amb el món. Apostes perdudes, factures, deutes bancaris... estic arruïnat, germà, i era qüestió de temps que em requisessin el iot i els pocs diners que em quedaven. Per aquest motiu vaig decidir invertir-los aquí, amb vosaltres. Porto temps viatjant fins aquesta illa per farcir-la amb paranys de tot tipus. Llavors només em feia falta portar-vos d'excursió amb la barca i fer-la explotar «accidentalment». Les meves mans no van sortir massa ben parades al jugar amb explosius, però ara ja m'és igual. Si matava el meu soci, cobraria tots els diners de la nostra assegurança de l'empresa; i si et mato a tu, tota l'herència del pare serà meva. La Cindy ha estat un petit contratemps; no en trec ni un centau d'ella, i no m'esperava que en Jake la portes aquell dia; però un cop ja tenia les mans brutes de sang, que més donava liquidar a una persona més.

—No te'n sortiràs amb la teva Rodrick. Fugiré d'aquesta illa i el món sabrà el que has fet.

—Jo no n'estaria tan segur, germanet. He dedicat molt de temps a aquest pla, així que dubto que me'l puguis espatllar ara. Imagina't, fins i tot vaig haver de fer un curs de poesia online per inventar-me la llegenda del «Caçador». I n'estic prou orgullós. Al cap i a la fi us la vareu creure tots. «Maleït Caçador» «Segur que viu en el far» —es burla amb una veu afeminada.

Aprofito aquest segon de distracció per aferrar-me al maniquí encaputxat, i em llanço per la finestra de vidre, trencant-la en mil bocins, i precipitant-me al buit de l'exterior. L'impacte és molt dur, però el maniquí em permet suavitzar breument la caiguda i sortir-ne viu.

M'endinso al bosc corrent tant com les meves cames mig fracturades em permeten. Estic sagnant per tot arreu, i sé que d'aquesta no sobreviuré. Tot i això segueixo corrent, quasi arrossegant-me pel fang del sòl de l'illa.

Malauradament arribo als límits d'un profund precipici, i el sonat del meu germà no triga en abastar-me.

—On anaves tan de pressa? Encara no he acabat el meu discurs... veig que el pare no et va ensenyar educació. El cas es que quan torni a port, la gent només podrà parlar del terrible accident de vaixell, i de Rodrick, l'únic supervivent de tal desgràcia!

Rodrick se 'm acosta a poc a poc.

—Dit tot, ja és hora d'acabar—. Torna a enfocar el canó de la pistola d'arpons cap a mi, i aquest cop, amb un sàdic somriure prem el gatell, deixant anar una fletxa d'acer que en menys d'un segon em travessa l'espatlla amb un brutal impacte. Segueixo viu, però seguidament, el meu cos sense força es precipita pel barranc. I llavors... tot es torna fosc.

[...]

«Notícies d'última hora. Uns exploradors locals han trobat un home mal ferit perdut en un illot en mig de l'Oceà Atlàntic. Els investigadors han confirmat que es tracta ni més ni menys que Tobias Kelton, el germà de Rodrick Kelton, declarat «únic supervivent de la catàstrofe a alta mar», notícia del passat mes d'Agost. Encara s'està investigant com l'home ha sobreviscut tant de temps en aquest estat, però per ara està hospitalitzat sa i estalvi. El senyor Rodrick Kelton estarà molt satisfet de saber que podrà tornar a veure el seu germà».